El miracle d’aquella mirada
Aquest matí al metro, he topat amb l’atzar d'uns ulls intensos i profunds;
la mirada ha inundat la meva ànima per desaparèixer per sempre engolida per la multitud.
Esta mañana en el metro, he tropezado con el azar de unos ojos intensos y profundos,
aquella mirada ha inundado mi alma para desvanecerse para siempre engullida por la multitud.
Foto creada en GIMP a partir de una foto propia tomada en el metro de Barcelona
Aquests dies, casualitats de la vida, he tornat al mestre Joaquim Ruyra i Oms i he trobat aquest relat inclòs en el recull “La parada”.
En "El primer llustre d’amor", en Ruyra relata com un noi adolescent, mirant pel balcó, veu passar un carro d’aquells grans i…
Allí, al darrera de tot, quasi a toc de la meva mà, asseguda en un coixí, amb un paneret de labor a la falda i una mitja en obra entre les mans, una noia esplèndida, immòbil, com encantada, m’estava mirant de fit a fit, ablamant-me. La sorpresa havia sigut mútua. Els nostres ulls s’havien trobat de cop i volta sense esperar-s’ho. I el mateix esparverament i la mateixa emoció de la sorpresa abrandaven més i més el foc de les nostres mirades; i la torbació del moment no ens permetia dissimular, a l’un ni a l’altre, la vehement adhesió amb que s’unien les nostres ànimes esborneiades de goig per llur topada violenta. «Oh Déu…, heu’s aquí l’objecte de la meva set…, heu’s aquí la llum del gran misteri». El cap m’anava en roda, les entranyes se’m fonien, tot l’esperit me fugia per la vista. I les meves cames se flectaven, decantant-se d’esma cap a la genuflexió, i sentia necessitat d’adorar i de dir-ho, amb paraules, amb accions… Vaig portar-me una mà als llavis i, després de besar-la fervorosament, vaig estendre-la vers l’objecte de la meva emoció. Mes l’encantadora, aleshores, vermella com una brasa, acotà el cap i va cobrir-se la cara amb les dues mans. I vaig sentir fred i tenebres. «Perdó, perdó!», cridà l’ànima meva; i la paraula arribava a estremir els meus llavis quasi esclatant. «Perdó, perdó!».
El carro anava fent sa via i jo el seguia en esperit, gemegant, tornat tot jo una súplica muda, dolorosa, ardentíssima… Seria reparada? Seria compresa? És que no havíem sigut dos a fruir del goig d’amor? Sí, encara m’esperaven altres delícies. Un cop una mica lluny la gentil algorfenca s’atreví a descobrir-se de nou, i de nou vingueren a mi ses mirades esplendoroses, sol del cor. I em va somriure. Era el consentiment ple, era la correspondència sense reserves. Voleu més felicitat? Ja no em vaig recordar de l’efecte contraproduent de la meva primera besada, ni del penediment amb què acabava de deplorar-la, i un petó i dos i tres, expressivament dedicats, seguiren el camí del meu ablamat daler. O desvari! O realitat única!
Aquella dolça aimia va desaparèixer carrer Nou enllà, entre la pols d’or del crepuscle. Quina recança! Quin enyorament va deixar-me! Però a l’ensems, allà, a les profunditats de mon ésser, els àtoms de la meva vida celebraven orgies magnes, en les quals s’entonaven himnes de victòria i es bevien embriagueses de llum. Allò era estada una revelació, un prodigi… Mes el romanç de la bella viatgera no podia tenir continuació real. Mai més vaig retrobar-la, ni vaig saber d’on era, ni d’on venia, ni on anava, ni tan sols la meva boca pogué gustar les sílabes exquisides del seu nom. Portadora d’un fiat diví, la gentil missatgera havia desaparegut de seguit de complida la seva comanda.
Si passes aquest text pel corrector et donarà errors gramaticals que no són pas tales. Pensa que Ruyra escriu un català anterior a la normativitat. Si encara no has llegit a Ruyra no t’ho perdis. Un bon inici és el relat “El rem de 34”, inclòs al recull Pinya de Rosa.
Girona i Blanes són els escenaris de les narracions de Ruyra, que combinen el verisme i la fantasia, tot aprofitant les vivències de la infantesa. Amb penetració psicològica, analitza les ànimes primitives —dramàtiques o idíl·liques— dels pescadors o els pagesos, que retrata amb tant de realisme; fins transcriu les converses en el dialecte salat, que coneixia a fons.
la mirada ha inundat la meva ànima per desaparèixer per sempre engolida per la multitud.
Esta mañana en el metro, he tropezado con el azar de unos ojos intensos y profundos,
aquella mirada ha inundado mi alma para desvanecerse para siempre engullida por la multitud.
Foto creada en GIMP a partir de una foto propia tomada en el metro de BarcelonaAquests dies, casualitats de la vida, he tornat al mestre Joaquim Ruyra i Oms i he trobat aquest relat inclòs en el recull “La parada”.
En "El primer llustre d’amor", en Ruyra relata com un noi adolescent, mirant pel balcó, veu passar un carro d’aquells grans i…
Allí, al darrera de tot, quasi a toc de la meva mà, asseguda en un coixí, amb un paneret de labor a la falda i una mitja en obra entre les mans, una noia esplèndida, immòbil, com encantada, m’estava mirant de fit a fit, ablamant-me. La sorpresa havia sigut mútua. Els nostres ulls s’havien trobat de cop i volta sense esperar-s’ho. I el mateix esparverament i la mateixa emoció de la sorpresa abrandaven més i més el foc de les nostres mirades; i la torbació del moment no ens permetia dissimular, a l’un ni a l’altre, la vehement adhesió amb que s’unien les nostres ànimes esborneiades de goig per llur topada violenta. «Oh Déu…, heu’s aquí l’objecte de la meva set…, heu’s aquí la llum del gran misteri». El cap m’anava en roda, les entranyes se’m fonien, tot l’esperit me fugia per la vista. I les meves cames se flectaven, decantant-se d’esma cap a la genuflexió, i sentia necessitat d’adorar i de dir-ho, amb paraules, amb accions… Vaig portar-me una mà als llavis i, després de besar-la fervorosament, vaig estendre-la vers l’objecte de la meva emoció. Mes l’encantadora, aleshores, vermella com una brasa, acotà el cap i va cobrir-se la cara amb les dues mans. I vaig sentir fred i tenebres. «Perdó, perdó!», cridà l’ànima meva; i la paraula arribava a estremir els meus llavis quasi esclatant. «Perdó, perdó!».
El carro anava fent sa via i jo el seguia en esperit, gemegant, tornat tot jo una súplica muda, dolorosa, ardentíssima… Seria reparada? Seria compresa? És que no havíem sigut dos a fruir del goig d’amor? Sí, encara m’esperaven altres delícies. Un cop una mica lluny la gentil algorfenca s’atreví a descobrir-se de nou, i de nou vingueren a mi ses mirades esplendoroses, sol del cor. I em va somriure. Era el consentiment ple, era la correspondència sense reserves. Voleu més felicitat? Ja no em vaig recordar de l’efecte contraproduent de la meva primera besada, ni del penediment amb què acabava de deplorar-la, i un petó i dos i tres, expressivament dedicats, seguiren el camí del meu ablamat daler. O desvari! O realitat única!
Aquella dolça aimia va desaparèixer carrer Nou enllà, entre la pols d’or del crepuscle. Quina recança! Quin enyorament va deixar-me! Però a l’ensems, allà, a les profunditats de mon ésser, els àtoms de la meva vida celebraven orgies magnes, en les quals s’entonaven himnes de victòria i es bevien embriagueses de llum. Allò era estada una revelació, un prodigi… Mes el romanç de la bella viatgera no podia tenir continuació real. Mai més vaig retrobar-la, ni vaig saber d’on era, ni d’on venia, ni on anava, ni tan sols la meva boca pogué gustar les sílabes exquisides del seu nom. Portadora d’un fiat diví, la gentil missatgera havia desaparegut de seguit de complida la seva comanda.
Si passes aquest text pel corrector et donarà errors gramaticals que no són pas tales. Pensa que Ruyra escriu un català anterior a la normativitat. Si encara no has llegit a Ruyra no t’ho perdis. Un bon inici és el relat “El rem de 34”, inclòs al recull Pinya de Rosa.
Girona i Blanes són els escenaris de les narracions de Ruyra, que combinen el verisme i la fantasia, tot aprofitant les vivències de la infantesa. Amb penetració psicològica, analitza les ànimes primitives —dramàtiques o idíl·liques— dels pescadors o els pagesos, que retrata amb tant de realisme; fins transcriu les converses en el dialecte salat, que coneixia a fons.
Comentarios